El més petit de tots

Per Lídia Penelo, Públic, 13 de març de 2022.

En plena Guerra Civil, Lola Anglada i Sarriera va escriure i il·lustrar El més petit de tots, publicat pel Comissariat de la Propaganda de la Generalitat de Catalunya el 1937. Es tracta d’un conte que advertia de les greus conseqüències de la guerra, subratllava els beneficis de la pau alhora que pretenia inculcar els valors republicans a la mainada com la igualtat, la llibertat, el respecte a la natura i al patrimoni. Per això es considera una mostra única de la lluita antifeixista i el catalanisme popular.

Vestit amb una granota d’obrer i la gorra frígia, aquest vailet sembla un milicià qualsevol, amb el puny esquerre alçat i duent una senyera a la mà dreta. Al conte es van narrant les escenes de la rereguarda del conflicte bèl·lic, i es van mostrant els valors republicans, a través d’onze relats independents. “És El més petit de tots, el fill de la revolució. Ha nascut com una guspira en la fornal on els nostres homes, tenaços i abnegats, forgen la gran obra humana i regeneradora de l’alliberació del nostre poble”, diu el primer capítol.

“El més petit de tots va néixer com la mascota de la revolució i, gràcies a la seva popularització, va acabar esdevenint un símbol. Aquesta va ser una de les accions més creatives que va desenvolupar l’òrgan de propaganda i més representatives del seu esperit innovador”, explica la periodista Ester Boquera, autora d’una tesi doctoral sobre el Comissariat de Propaganda.

Amb motiu del 130è aniversari del naixement de Lola Anglada i Sarriera, l’Ajuntament de Barcelona i Libros del Zorro Rojo recuperen aquesta obra en una edició fidel a l’original que inclou dos assajos, un sobre Anglada i l’altre sobre la literatura infantil i juvenil durant la II República. Però, qui va ser Lola Anglada? Doncs nascuda a Barcelona el 1892, va ser la primera dona que es va guanyar la vida amb la il·lustració a Catalunya, i va enfocar la seva obra al públic infantil, com a dibuixant i escriptora de contes i novel·les. Se la considera una de les escriptores més rellevants de l’etapa de la preguerra. El 1914 va escriure, il·lustrar i editar el seu primer conte, Floriana. Poc després, va començar a col·laborar amb mitjans de comunicació com Diario de Barcelona o En Patufet, i fins i tot va crear un setmanari per a nenes, La Nuri. A banda, va il·lustrar obres d’Oscar Wilde, Charles Perrault i Lewis Carroll, entre d’altres.

El compromís polític la va dur a militar a la Unió Catalanista, a la UGT i al Sindicat de Dibuixants Professionals. Quan va descartar la via de l’exili es va instal·lar a la casa pairal a Tiana, i al ser una dona independent se la titllava de “roja separatista” i “pecadora”. Al llarg de la seva trajectòria va rebre nombroses distincions com la Medalla al Mèrit Cultural de la Diputació de Barcelona (1975), la Medalla del Foment de les Arts Decoratives (1980) i la Creu de Sant Jordi (1981). Lola Anglada va morir a Tiana el 1984, mantenint ferms els valors que la van empènyer a escriure El més petit de tots.

Amics

Per Emma Bosch, Faristol.

Amics, publicat el 2011 amb el títol original de Der große Hund (‘El gos gran’), ja va ser publicat en castellà, amb el títol Amigos, el 2015. Ara l’editorial el «tradueix» al català.

Aquest còmic sense paraules explica de forma amable i tendra l’inici d’una amistat. El guió d’Andrea Hengsen és ben senzill: un gos, atent a les necessitats d’un nen que té por de fer el camí tot sol a l’escola (ha de travessar un túnel i passar per davant d’un gos ferotge i d’un home malcarat endropit en un banc), es guanyarà la seva confiança fins a convertir-se en grans amics. Quan arriba el dia en què és el gos qui necessita ajuda, el nen serà capaç de donar-li un cop de mà.

Amb un dibuix senzill i expressiu, Béatrice Rodriguez juga molt bé amb les mides i la composició de les vinyetes utilitzant aquests recursos al servei del missatge, ja sigui per situar els personatges en els escenaris –amb més o menys detall segons sigui necessari–, o per centrar-se en les accions. Tot i la senzillesa dels dibuixos, els personatges són ben eloqüents i els joves lectors podran llegir perfectament la seva mímica facial i l’expressió corporal i identificar ràpidament què pensen, què senten i, fins i tot, què diuen.

Teresa Duran, a les seves classes, ens feia notar amb exemples de Jutta Bauer que, tot i que el vocabulari dels nens petits és molt limitat, no ho és el seu «vocabulari visual», que pot ser ben ric. A Amics, malgrat desconèixer paraules com «soledat», «angoixa», «espant», «por», «capficament», «desconfiança», «alleujament», «joia»…, els més menuts seran capaços de reconèixer visualment aquest ampli catàleg d’emocions gràcies a la bona feina de Rodriguez.

En definitiva, un llibre amable, afable i cordial sobre l’amistat, ideal perquè els infants s’iniciïn en el llenguatge del còmic.

Dents de cocodril

Per Pep Molist, Faristol.

És del tot evident que, en els nostres temps, el llibre infantil s’utilitza sovint per abordar hàbits, emocions, actituds… i oferir eines als adults propers als infants per entomar-les. En la seva elaboració, sovint hi ha qui oblida i deixa enrere la literatura, i acaba bastint un tractat, un manual o una eina frugal sobre el tema. No és el cas, però, d’aquests autors japonesos –l’escriptor Shoichi Nejime i l’il·lustrador Shinya Komatsu–, que amb la seva creació Dents de cocodril ens ofereixen una història original, fantàstica i literària que tracta la higiene dental. Una obra que els autors podríem adoptar com a llibre de capçalera a l’hora d’encarar-nos a l’objectiu o encàrrec de tractar un tema d’aquest tipus.

Nejime i Komatsu ens presenten un petit heroi que cada nit ha de raspallar les dents d’un cocodril gegant que viu sota de casa seva. La història relata com una nit, pas a pas i de forma molt acurada i meticulosa, porta a terme aquesta rutina. No hi ha portada, la història va al gra, comença i acaba amb una pàgina sense text, on la imatge situa al detall el personatge en el moment del dia i l’espai de casa seva. Tot el nucli de la història narra aquesta aventura diària, amb tots els elements, moviments i perills que comporta una tasca tan complicada. El diàleg i el joc entre el text i la il·lustració és variat i precís, i a cada pàgina es té la sensació que no hi ha cap element sobrer. Això sí, hi ha moltes picades d’ullet al lector, que, de ben segur, pateix per la sort i la integritat d’un protagonista que, amb tan poc espai, acabem sentint tan proper que fins i tot acabem apreciant-lo.

Dents de cocodril és un llibre àlbum per mirar, tornar a mirar i, a estones, somriure, en solitari o, especialment, en companyia.

El quiosc

Per Clara Berenguer Revert, Faristol 

Anete Melece treballava com a creativa en una agència de publicitat. Després de molts anys d’estabilitat laboral, va decidir que havia arribat el moment de fer alguna altra cosa, d’arriscar i començar de nou. És així com va renunciar a la feina per centrar-se en un màster d’animació i il·lustració. El treball final d’aquest va ser The Kiosk (Virage Film, 2013), un curtmetratge guardonat amb nombrosos premis i del qual ara neix aquest àlbum.

Publicat originalment en letó, i traduït al català per Francesc Massana, El quiosc és un retrat amable d’Olga, una dona literalment atrapada al seu lloc de treball que dia rere dia tracta de vèncer la monotonia vital envoltada de dolços, revistes i periòdics i també dels seus clients; una dona que saluda amb cura i sap exactament allò que cadascú necessita. Als vespres, quan plega, però, Olga sempre està cansada, sobretot de no poder sortir del quiosc; per això, llegeix sobre indrets llunyans i mars perduts fins que, de sobte, un fet inesperat ho capgirarà tot.

Les il·lustracions de Melece, amb una tècnica mixta que combina pintura acrílica i llapis, tan acolorides i expressives, conviden a l’optimisme, a fer d’un inconvenient una oportunitat. Amb tot, que no us enganyi l’eufòria del missatge, perquè aquest no és un àlbum d’autoajuda. El quiosc és una publicació que encisa. Una edició que té cura de tots els detalls, amb una coberta amb un enginyós encuny que obri una finestra cap a un petit racó del món habitat per un personatge ben peculiar i altres secundaris que també ho són. Una narració ben tramada, que sorprèn i emociona, i unes imatges que enganxen, tant pel que conten com per com ho conten. Un àlbum, en definitiva, per passejar-s’hi, tot i les dimensions reduïdes d’aquest cubicle.

Aquest llibre és de GOSSOS

Per Teresa Duran Armengol, Faristol 

Si s’observen atentament les guardes d’aquest àlbum il·lustrat a dues tintes, ja es pot remarcar que enmig de tants gossos hi ha una bestiola que hi desentona, de llargues orelles, cua curta i arrodonida, amb samarreta de ratlles. En girar full i mirar la portadella ja es podrà llegir que també els gossos es pregunten què hi fa un conill a la coberta. Però a la pàgina següent el suposat conill afirma que és un ca i que, com a tal, té tant dret a jugar amb aquella colla de gossos com a assegurar que és ben bé com la resta.

És un malentès? És un joc dels disbarats? És un al·legat antiracista? O és, senzillament, un bon àlbum per fer riure una estoneta els lectors i lectores que el tindran entre mans? De fet, a ells els pertocarà decidir què és el ninot de la portada: gos o conill?

Perquè repte rere repte, prova rere prova, la bestiola en qüestió s’haurà d’esforçar molt perquè els seus oponents (i val a dir que no s’assemblen gens entre si) l’acceptin com un més de la colla.

Tant el text, concís i ple de frases interrogatives, com el dibuix, de traç espontani i gruixut, tenen la seva gràcia, i la parella d’autors canadencs saben treure profit d’una anècdota mínima per obtenir un llibre força interessant a partir de l’axioma aquell que diu que «les aparences enganyen».

Serafina. L’aniversari 

Per Emma Bosch, Faristol 

Serafina. L’aniversari és un preciós àlbum coral sense paraules per als més petits. El llibre té totes les característiques d’aquesta modalitat d’àlbums: les pàgines són de cartró, és de grans dimensions i està farcit de personatges (per això l’etiqueta «coral»). A la coberta posterior té l’habitual resum que contextualitza la història i encapçala un catàleg dels personatges més destacables (amb els seus noms a sota per poder anomenar-los), i també hi apareixen alguns objectes que s’hauran de trobar en les pàgines a manera de llibre-joc. Aquestes són estratègies que els autors utilitzen perquè el lector rellegeixi l’obra i així, en cada relectura, vagi descobrint les diferents subtrames.

El fil narratiu explica com transcorre el dia de l’aniversari de la Serafina des que ella i els seus amics es desperten, es fan la toaleta, esmorzen i preparen la festa de celebració tot cuinant i decorant l’espai, fins a l’hora d’acomiadar els convidats, després d’haver menjat, ballat i jugat a la sala d’estar i al jardí. D’aquesta manera es poden veure totes les estances d’aquesta casa plena de vida i color, una casa on regna l’harmonia i la joia de viure en llibertat.

Albertine ja havia publicat un àlbum coral junt amb el seu company Germano Zullo al 2008, A la playa! (Anaya, 2009), on una mare busca desesperadament la seva filla en una platja abarrotada. Amb Serafina. L’aniversari, l’autora introdueix el petit infant en un món de fantasia quotidiana o de quotidianitat fantàstica on conviuen éssers ben diversos i on es poden reconèixer els trets propis d’aquesta il·lustradora en la caracterització dels personatges, el disseny d’estampats, la vegetació floral…

Serafina. L’aniversari és ideal per iniciar l’infant en l’escala de títols que conformen l’univers d’aquesta reconeguda autora –guanyadora l’any 2020 del Premi Hans Christian Andersen–, que, amb el seu estil personal i ple d’humor, transmet missatges ben profunds, que el poden acompanyar fins a l’edat adulta: La playa (Anaya), Marta vuelve a casa (Siruela) Dadá (Ekaré), Els ocells (Libros del Zorro Rojo), El presidente del mundo (La Marca), Los rascacielos (Libros del Zorro Rojo), La rumeur de Venise (La Joie de lire), Circus (A pas de loups), Bimbi (Limonero), Disfraces (Libros del Zorro Rojo), Mi pequeño (Limonero)…

Vegetarià?

Per Teresa Duran Armengol, Faristol 

Atenció: aquest és un llibre polèmic!

Un dissabte que en Romà Sucapà (molt bona traducció de Garcia Llorca) s’està sol a casa mirant els superherois de la tele, dues gallines severes truquen a la porta i s’enduen el marrec, ciutat enllà, fins a un indret on una pila d’animals l’estan esperant per jutjar-lo, acusant-lo d’haver-se cruspit, al llarg dels seus vuit anys, una quantitat precisa i escrupolosament anotada per les bèsties del tribunal de carn, ous i fins i tot bastonets de peix. Resultat: culpable!

Rescatat in extremis per un hàmster amical, la família d’en Romà decideix, el diumenge, que es faran vegetarians, fins que dues pastanagues…

Arguments a favor d’aquest àlbum: l’enginy de la il·lustració, que sap caracteritzar d’una manera adient els personatges en cada situació; l’agilitat del text, que el fa molt adequat per ser llegit (i, per tant, compartit) en veu alta; el final obert, que permetria recomençar la peripècia des d’un altre vessant…

Arguments en contra d’aquest àlbum: a l’edat lectora dels destinataris la tria dels aliments que menjaran no és responsabilitat seva; la sensació de culpabilitat que plana damunt del protagonista durant tota l’obra és fàcil d’encomanar als lectors; el registre irònic del relat pot quedar fora de l’abast dels infants; el fet que qui salva el noiet sigui un animal domèstic a qui ell ha deixat en llibertat podria (i això també ho diem in extremis…) induir a deixar anar a la intempèrie qualsevol animal domèstic que els lectors tinguin a casa…

En resum: aquest és un llibre d’humor que contribueix a plantejar-se interrogants sobre els hàbits alimentaris de cadascú, però que, a segons qui, li pot fer molt poca gràcia.

Parlo com el riu

Per Sergi Portela, Faristol 

Parlo com el riu és llum, un llibre que ens descobreix una història plena de sensacions no amb la voluntat de trobar un mètode màgic per resoldre un problema o una didàctica exemplar com la que molts adults malauradament encara volen atribuir a la literatura amb què els infants ja es poden sentir interpel·lats. Aquest llibre és una experiència plàstica que empra la paraula, la pintura i el suport físic del llibre; la seva gran arma és la seqüenciació que s’obre camí quan passem la pàgina.

Parlo com el riu recull l’experiència d’un infant davant el seu tartamudeig, que li provoca un bloqueig físic i mental. Cada dia és un repte, perquè emetre sons articulats se li converteix en una càrrega personal que li dificulta encaixar al món. El llibre ens parla de l’acceptació individual i també de la societat que formem, perquè no ens imaginem com és d’important la nostra actitud davant una realitat com aquesta, que afecta moltes persones i que és tan normal com la vida mateixa.

I tota aquesta idea la transmet el poeta Jordan Scott, amb la traducció d’Antoni Garcia Llorca, que fa que el text flueixi de manera poètica. Les paraules no estan de més, sinó que multipliquen sensacions, i com gotes d’aigua formen un text sinuós que es fa dolç en la lectura fins i tot quan ens trobem davant dels moments amargs. El text arriba sense semblar artificial, ens trobem davant la declaració sincera de l’escriptor de la seva vivència personal.

I què dir de les il·lustracions de Sydney Smith? Ja ens va meravellar en un altre llibre publicat per aquesta editorial, Perdut a la ciutat, una obra mestra. Smith opta per una il·lustració molt pictòrica on les aiguades de les aquarel·les potencien el missatge i el camí sensorial del protagonista. Ens trobem davant d’imatges orgàniques i de pinzellada lliure on es prescindeix de la línia per mostrar les formes mitjançant la llum. Els colors responen a l’arbitrarietat i rebel·lia de l’aquarel·la, i ens acosten a l’ànim difuminat del protagonista. Les fesomies i els rostres no estan definits, i ens podem veure reflectits nosaltres mateixos en els personatges que envolten el protagonista i que potser no el comprenen. I quedem encegats per la llum, la llum del sol al riu, que ens connecta amb els moments de solitud, i quasi d’existencialisme davant la vida, que segur que hem viscut totes i tots en algun moment en major o menor grau.

El llibre ens mostra que en l’àlbum hi ha altres maneres de representar. També, i potser, ens trencarà alguns estereotips davant d’una maquetació atípica.

No deixeu de gaudir-lo.

L’anarquia explicada als infants

Per Arantxa Bea, Faristol 

Resulta curiós llegir, l’any 2021, L’anarquia explicada als infants, un pamflet llibertari escrit i publicat el 1931 pel malagueny José Antonio Emmanuel. L’extrema candidesa d’alguns plantejaments, com que la vida és bellesa, justícia, pau i benestar; l’inquietant maniqueisme d’altres –la bondat profunda i natural del proletari enfront de la roïndat congènita dels militars i dels religiosos–, o el contrast insalvable entre una ideologia que proclama la pau i que defensa el llibre, el treball i la paraula com a armes, i les bombes i assassinats perpetrats per grups anarquistes a finals del segle XIX i principis del XX –és emblemàtica la fotografia de Frederica Montseny amb pistola en un míting a la Monumental de Barcelona– conviuen amb fets i principis que han calat en l’Occident del segle XXI: la importància de la raó i de la ciència enfront d’obscurantismes de qualsevol tipus, la confiança en l’educació i la necessitat d’una alfabetització que arribe a tothom. Les biblioteques populars i escolars, els ateneus llibertaris i les universitats populars per a l’alfabetització dels adults són, si més no en part –com recorda la «Nota a l’edició»–, herència de l’anarquisme.

Quasi de col·leccionista per la perfecció i la cura amb què està realitzada, aquesta edició conserva l’aire de les publicacions dels anys trenta del segle passat per la tipografia i els detalls gràfics que encapçalen cada capítol; pels gravats de Delfina Estrada i Victòria Volpini –les artistes de Fábrica de Estampas–, nou il·lustracions que acompanyen els postulats àcrates que cal assumir per fer-se digne de l’anarquia: ajudar, fer costat, copiar la bellesa, laborar, estudiar, estimar, protegir, conrear, no tenir esclaus i treballar. Cada imatge inclou el lema corresponent, fet que, juntament amb la rigidesa i la senzillesa intencionada de les figures i el joc de tres tintes de les escenes, recorda l’estètica dels cartells polítics republicans. També en la traducció de Xavier Valls i Guinovart es percep la retòrica i el discurs edificant de José Antonio Emmanuel: «Hem buscat un català entre contemporani i d’aquell moment, amb esquitxos d’usos obsolets, fora de la norma o castellanitzants, però testimoniats, que aspiren a donar color, regust i intensitat, i a transmetre l’alè de l’autor.»

D’aquest ideari resumit i explicat per a xiquets, ens quedem amb la defensa de la llibertat de l’individu i amb el fervor pels llibres. La lectura no salva, com pensaven aleshores els anarquistes, però ajuda.

El año de la rata 

Por Henrique Mariño, Público, 4 de noviembre de 2021

El coronavirus fue una tapadera para encubrir una red mundial de trata de menores y el hospital de campaña instalado en Central Park durante la pandemia, una pantalla para ocultar el traslado de niños topo, esclavos sexuales de los poderosos, cuya impunidad les había llevado a encerrarlos bajo el parque más popular de Manhattan. Lógicamente, esto es el argumento de un relato de ficción, pero nadie niega que en ciudades como Bucarest o Bogotá haya chavales que malviven en alcantarillas, víctimas de la pobreza, de abusos y de adicciones.

Mariana Enríquez (Buenos Aires, 1973) es una de las nuevas plumas del terror hispanoamericano. Desde niña, la escritora y periodista mamó el género de la biblioteca de sus padres, donde había obras de todo tipo que, sin pretenderlo, también la conducían al miedo. Y escuchó con devoción las historias supersticiosas que le contaba su abuela. Por ejemplo, en aquella habitación rodeada de libros había un piano que debía permanecer siempre cerrado, le advertía, pues si se quedaba abierto al diablo podría darle por tocarlo.

El miedo que destila un cuento infantil como mecanismo de protección ante el peligro y lo desconocido en este caso no pretendía preservar la inocencia de la pequeña Mariana, sino las teclas del propio piano. Es más, a ella aquellos relatos no le resultaban oscuros, sino divertidos. Y de lo tangible —el teclado, la tapa siempre bajada, los ojos inmóviles de las muñecas de porcelana que decoraban la estancia, una puerta que conducía a un sótano que no era más que un depósito olvidado— supo exprimir un jugo amenazante.

Blindados ante el enemigo exterior, el hogar terminó convirtiéndose en una jaula. Si no te protege, cree Enríquez, el espacio doméstico se torna el más siniestro. Esa mirada, que deforma lo común para revelarnos lo tenebroso, también se nutrió de la crónica negra. Es decir, de las noticias de sucesos, pero también de la muerte que se respiraba en el ambiente cuando era una cría: las torturas, los desaparecidos o los secuestros de niños, ese miedo a no ser quién es uno.

En definitiva, el terror de lo cotidiano, cuando lo cotidiano también puede ser una dictadura. Aunque ella no la sufrió en carne propia, el trauma también era horror. Y de esa realidad siniestra de la Argentina surgió Nuestra parte de noche, Premio Herralde de Novela 2019, porque Enríquez entiende que en su país el terror también es crónica política y social, lo que motivó que se retrotrajera al Proceso y que se enfangase en los suburbios.

Las historias son suyas, pero parten de las ilustraciones de Dr. Alderete, su amigo y artista al que admira. «El proceso fue muy sencillo. Él se puso a dibujar mucho en los primeros meses de la pandemia y se le ocurrió que le pusiera textos a algunos dibujos. A ver si podía tener proyección o no: nada planeado seriamente, fue muy lúdico», explica desde Buenos Aires la escritora, a quien no le seduce el dietario vírico como género, o sea, las crónicas personales que proliferaron durante la pandemia.

«Escribí de acuerdo a la sugerencia de las ilustraciones. No es un libro mío: es de los dos», matiza la autora de El año de la rata, satisfecha con una forma de trabajar «poco convencional» e interesada en sumergirse en el universo del artista. «No quise interpretar su trabajo, sino pensarlo y darle mi interpretación, pero no acercándolo a mi mundo y a mis obsesiones», añade Enríquez, quien se dejó influenciar y seducir por el trabajo de Dr. Alderete antes de «imaginar otras posibilidades».

Los relatos, más que de terror, son distópicos, fantásticos, mitológicos o sobrenaturales, pese a que algunos puedan resultar terroríficos. Enríquez marca distancias respecto a su producción anterior, aunque la experiencia ha sido sanadora. «Para mí, en ese momento sirvió también como limpieza de obsesiones que tenía muy frescas con Nuestra parte de noche. Fue una manera de sumergirme en otro universo», reconoce. «Así que claro que son muy diferentes, porque no diría que los textos son totalmente míos».

Admiradora de Ray Bradbury y de Silvina Ocampo, a quien le dedicó un libro, La hermana menor, la escritora argentina se aferra a algunas vivencias recientes porque el miedo, si es local y contemporáneo, según ella cala todavía más. Todo sea para que el terror sea disfrute, no tormento, que es como lo siente como lectora. «Creo que hay un fondo de fin de los tiempos, de sensualidad, de conspiranoia, de lo inexplicable», reflexiona sobre el contenido de los textos, cuyos dibujos fueron concebidos durante la pandemia.

Mots pintats

Per Emma Bosch, Faristol

Mots pintats és un imatgiari doblement excepcional.

La majoria d’imatgiaris són nominals, és a dir, les imatges es poden descriure amb substantius. Però també n’hi ha que representen accions, cas en el qual promouen l’adquisició de conceptes verbals i comporten un grau de major dificultat. En ells hi sol aparèixer un personatge que fa una activitat, generalment un nen petit que manipula un objecte. Mots pintats és un imatgiari verbal excepcional perquè els protagonistes són animals retratats –amb diferents nivells d’humanització– en escenes que poden ser totalment versemblants o totalment fantàstiques. En el llistat de verbs hi ha accions habituals en aquesta modalitat de llibre, com nedar, cantar, tastar, etcètera, però també d’altres menys usuals, com pensar, fascinar-se, fugir… Aquesta varietat fa que l’obra interessi infants de diverses edats i permet la relectura en diferents etapes vitals.

És comú que es considerin els llibres il·lustrats com «la primera galeria d’art per a la infància». Mots pintats en seria un bon exemple. En les pintures de Majewski es pot identificar la influència, més o menys evident, d’artistes com David Hockney (el cocodril que s’atreveix a saltar a la piscina d’A bigger splash), Franz Marc (el cavall vermell de crinera blava que marxa), Henri Rousseau (el tigre que posa), Mary Blair (l’ós que construeix un castell) i d’altres llibres il·lustrats com Perdut i trobat d’Oliver Jeffers (el pingüí que saluda). I aquí radica la segona excepcionalitat del llibre: amb aquestes referències, més o menys directes, no es pretén que el lector reconegui unes obres que molt probablement desconeix, sinó que se’l prepara per a quan les pugui trobar al llarg de la seva vida. Com ens agradaria veure, d’aquí a uns anys, l’expressió dels lectors quan descobreixin aquestes connexions amb el seu «imatgiari infantil»!

En definitiva, Mots pintats és una obra molt recomanable perquè ajuda a ampliar el bagatge artístic i estètic dels infants de forma intel·ligent.

El pasado 8 de julio se cumplieron 400 años del nacimiento de Jean de La Fontaine, uno de los escritores franceses más ilustres, cuyas obras marcaron un tramo fundamental en la literatura del Grand Siècle. Para la ocasión, Estrella Borrego, editora de Libros del Zorro Rojo, acudió al programa Hoy empieza todo de Radio 3 y conversó con la periodista Marta Echevarría sobre la figura del poeta, conocido sobre todo por adaptar las fábulas de Esopo y Fedro al francés.

«Las fábulas son exhortaciones morales, pero lo que les aporta La Fontaine es ese lado de la sátira y de lo impertinente, esa humanidad mezclada con la leyenda y la poesía.» Estrella Borrego

Nuestra edición de Fábulas reúne cuarenta y tres fábulas ilustradas por otro genio, Marc Chagall, del que, casualmente el miércoles 7 de julio se cumplieron 134 años de su nacimiento. Presentados por primera vez en París en 1930, los gouaches causaron un gran revuelo en la sociedad de aquel entonces, reacia a que un pintor ruso y judío ilustrara los poemas de uno de los autores de Francia más emblemáticos.

«Chagall aporta algo que no habría sido posible con un artista latino más arraigado al clasicismo. Él aporta la fantasía, un elemento trepidante, sus colores… Tiene un estilo personal que mezcla realidad y fantasía, pero al mismo tiempo creo que ha escuchado al propio La Fontaine.» Estrella Borrego

Os invitamos a escuchar el programa, con el que podréis conocer los entretelones de este libro único.