Los Magos

El culturista, Septembre de 2023

Blexbolex és capaç de barrejar, sense que desentoni, cinema d’acció, mites grecs, ciència-ficció, cosmogonia xinesa, videojocs, contes de fades i manga japonès.

Què més podem demanar, a un llibre que va de mags, sinó que ens embolcalli de màgia? El gran il·lustrador Blexbolex se n’ha sortit brillantment, d’aquest desafiament, amb un àlbum que barreja, sense que res no desentoni, des de picades d’ull al cinema d’acció fins a referències indirectes a la mitologia grega, passant per dosis de ciència-ficció, la cosmogonia xinesa, l’univers dels videojocs, els contes de fades i el manga japonès. Per lligar tots aquests ingredients –que podrien resultar una sopa indigesta en unes altres mans–, Bernard Granger aka Blexbolex ha optat per una línia d’il·lustració d’aires vintage, una paleta de tons i colors acuradíssima i calculadíssima i un enquadernament al més pur estil de les tradicions gràfiques de l’Extrem Orient.

Obrir Los magos, un llibre amb molt de tacte literari i també literal, és com introduir-se per una escletxa cap a tot de mons desconeguts i imaginatius, amb girs de guió cada dos per tres, protagonitzats per tres mags personalíssims que es desperten d’un son letàrgic ben afamats d’aliments… i de llibertat. Però obrir-lo també implica encarar-se a unes il·lustracions preciosistes i evocadores que es retroalimenten, amb precisió quirúrgica, amb uns textos a peu de pàgina que, descrivint-les, s’acosten a pocs mil·límetres de la poesia. Pàgina a pàgina, el lector pot arribar a tenir la sensació d’estar admirant veritables quadres, sovint d’estètica paisatgística, emmarcats per la descripció corresponent.

Llibre de meravelles

Per Tina Vallès, VillaWeb, 25 de maig de 2023.

Pere Ginard. No sabeu qui és? Tinc una bona notícia: teniu una oportunitat boníssima per descobrir-lo. És de color taronja fosforescent, té 101 làmines i cap paraula. És un llibre mut. “El meu treball es basa en l’exploració del moviment perpetu i la creació melancòlica de duels, triomfs, monstres, prodigis i arravataments místics, així com observacions a vegades inacabades de coses que giren cap al sol i de persones rosses de cabells ondulats amb tendència a la calvície.” Així es presenta en una galeria del barri (Sant Antoni, Barcelona), la Chiquita Room, i no em digueu que no us podríeu perdre dins d’aquesta descripció, és il·limitada, o no? Per als que necessiteu més concreció, Pere Ginard (Mallorca, 1974) és il·lustrador, cineasta i alquimista, fa classes a l’Escola Massana (Raval, Barcelona), i també fa tallers de cinema i animació. I estic segura que em deixo un munt de coses, perquè queda clar, amb tot el que he dit, que és un esperit inquiet i inspirat. Inspirat i deixeu-me afegir que inspirador.

El llibre mut que us deia me’l vaig comprar dijous passat en una llibreria preciosa d’Esparreguera i després vaig anar a fer una xerrada a l’escola del costat i, només havent fullejat un moment l’obra de Ginard entre el taulell i la caixa, mentre mantenia una amena conversa amb la llibretera i una de les mestres de l’escola, ja els en vaig parlar als alumnes, del llibre, perquè ja m’havia començat a fascinar. Però què és un llibre mut i, sobretot, per a què volem un llibre mut? Aviam. Doncs és un llibre sense lletra. Tot t’ho explica la imatge. Tots els lletraferits que ara abandoneu la sala, feu el favor d’esperar una mica més. Us diré dues coses: la primera, que els llibres muts també tenen guió, també s’escriuen, i la segona, i més important, els llibres muts connecten amb l’origen oral de la literatura, perquè ens els hem d’explicar en veu alta, perquè no els diem dues vegades igual i perquè ens empenyen a ser creatius sense adonar-nos-en.

I si un llibre mut és una font d’inspiració, imagineu-vos si aquest llibre mut és obra de l’artista Pere Ginard i a més es titula Llibre de meravelles i se subtitula Inventari il·lustrat de gairebé totes les coses vives, mortes i imaginades i a més el publica l’editorial Libros del Zorro Rojo i a més es pot llegir de dreta a esquerra, d’esquerra a dreta, de baix a dalt i de dalt a baix, i de davant cap endarrere i de darrere cap endavant i aleatòriament, i a bocins, i amb un sol ull, i de lluny, i de prop, i del revés, i acompanyats, i sols, i de nit, i de dia, i al lavabo i a la terrassa…

No és un llibre mut, és un llibre mut-ant. Canvia cada cop que el llegeixes, i no penso posar cometes al verb llegir perquè aquest llibre es llegeix i és la lectura més generosa que un autor pot regalar a un lector: “Té, inventa”, ens diu Ginard, i ens posa a les mans 101 làmines plenes d’unes sèries de dibuixos petitíssims que expliquen la vida, els somnis, la mort, la natura, i fa que ens preguntem què és cada dibuix, que intentem relacionar-los entre ells per entendre què és cada pàgina (un gran encert posar els títols de les làmines al final! Si us plau, el primer cop que el llegiu, no mireu l’índex, deixeu-vos portar), que relacionem les làmines, l’ordre, que el llegim desordenat, que juguem a obrir una pàgina a l’atzar i ens aturem en cada figura, que llegim potser una petita història a cada filera.

És “un llibre proactiu que agullona la creativitat”, com diuen a la contra. Se m’acuden un munt de jocs per fer amb aquestes meravelles de Ginard, a banda de les que es proposen a la contra: “Crea el teu propi relat amb dibuixos de diferents làmines. Acoloreix els teus preferits. Tria un personatge i explica’n la història. Continua una sèrie. Reordena els títols i escriu-ne un poema. Adopta una nova mascota. I riu amb aquest llibre boig.” Sí, et conviden a pintar el llibre! Hi ha una pàgina plena de dents de llet, segons Ginard, que a mi em sembla que són perruques… I una pàgina de cabelleres, flocs i serrells que a mi em sembla que són borrissols de la pols. Hi ha pàgines que semblen alfabets per escriure missatges secrets. Les 101 làmines et fan pessigolles als dits, et fan venir ganes de dibuixar. És un llibre ple d’humor, tendresa, art, llibertat, joc, i en poden sortir tantes lletres, tantes històries. L’obres pensant que te’l miraràs un moment i t’hi quedes atrapat. I cada cop que hi tornes hi veus coses diferents. Tens ganes, a més, d’ensenyar-lo als altres, d’explicar-lo. De seure en companyia i fer volar la imaginació entre dos.

Heu vist mai una pàgina plena de crispetes? I de celles? I de llàgrimes? I d’orina? Sabeu que una plaga pot cabre en una làmina? I un terratrèmol? I la superfície de la lluna? I el miracle de la pluja? Sabeu que es pot dibuixar la mel? El gel? La tinta? El carbó? La pols i la cendra? La rosada? La vida ínfima i la lenta? I el festeig? I l’amor? I la por?

Si encara us falta una empenteta més per anar de cap al llibre de Ginard, tornem al títol, va: Llibre de meravelles. Ep, Ramon Llull, hola. (I Estellés, hola a tu també, sí.) Llull, també mallorquí i també alquimista, com Ginard. El Fèlix o Llibre de meravelles (1280) és un llibre doctrinal que Llull escriu a París i que pretén fer descobrir al seu protagonista, en Fèlix, que representa que és el seu fill, l’obra de Déu i els pecats dels homes, és un llibre enciclopèdic en format narratiu dividit en deu parts: Déu, els àngels, el cel, els elements, les plantes, els metalls o minerals i l’alquímia, els animals, l’ésser humà en tots els seus aspectes, el Paradís i l’Infern. Ginard fa un inventari i el format narratiu l’hi posen els ulls dels lectors, però s’acosta i estic segura que s’encomana a Llull, sabent-ho o no, quan decideix escriure (escriure, sí) aquest seu llibre meravellós.

I parlant de llibres muts i alquímies també és inevitable fer referència al Mutus Liber, un llibre publicat a França el 1677, d’autoria desconeguda i que se suposa que conté els lineaments per fer la Pedra Filosofal. Ara sento la temptació de tornar a obrir el llibre de Ginard i mirar quines pàgines podrien passar per il·lustracions d’ingredients d’alquímia…, perquè no sé si l’elixir de l’eterna joventut l’arribarem a trobar mai, però que el llibre de l’inspirador Ginard és inesgotablement etern ho tinc claríssim. Si no coneixíeu Pere Ginard, ara teniu la millor oportunitat per descobrir-lo.

Com serà el més enllà?

Per Àgata Losantos, Faristol, febrer de 2023.

Per als qui hem assassinat el nostre nen interior no és fàcil ficar-nos dins la ment infantil. En canvi, autors com Shinsuke Yoshitake ho aconsegueixen amb cada nou llibre. Com serà el més enllà?, malgrat tractar un tema tan delicat com la mort d’un ésser estimat, torna a transmetre aquella capacitat d’amoïnar-se per les coses realment importants, com ara en què et vols reencarnar o quina mena de souvenirs es podrien fer perquè no ens oblidin un cop morts, i tot seguit anar a gronxar-se per fer pràctiques de vol per quan et toqui anar al cel.

L’àlbum es basa en la troballa d’un quadern en què l’avi mort apuntava els seus plans pòstums. Cada doble pàgina és una hilarant i enginyosa mostra d’escenaris i objectes relacionats amb aquest trànsit, des de cromos de record fins a dissenys de tombes, passant per les potencials tortures de l’infern.

Tanmateix, en Yoshitake humor no és sinònim de banalitat, i cap al final del llibre el narrador, net del finat, es pregunta sobre l’estat d’ànim amb què l’avi abordava la mort. És aquesta reflexió el que fa que aquest llibre sigui un bon company en moments de dol a la família, lluny d’altres productes edulcorats sobre avis meravellosos que trobarem a faltar.

L’autor japonès, de qui en català tenim editat un nombre d’obres considerable en diversos segells, segueix fidel al seu reconeixible dibuix caricaturesc i expressiu, amb una paleta de colors limitada, que omple cobertes, guardes i dobles pàgines.

Els textos, gràcies a la brevetat, la simplicitat d’un estil gairebé oral i la bona traducció, faciliten la lectura, i les diverses capes de significat –des de la comicitat de les escenes fins a la profunditat del missatge carpe diem– fan que l’àlbum sigui adequat des dels primers lectors fins als adults.

El més petit de tots

Per Lídia Penelo, Públic, 13 de març de 2022.

En plena Guerra Civil, Lola Anglada i Sarriera va escriure i il·lustrar El més petit de tots, publicat pel Comissariat de la Propaganda de la Generalitat de Catalunya el 1937. Es tracta d’un conte que advertia de les greus conseqüències de la guerra, subratllava els beneficis de la pau alhora que pretenia inculcar els valors republicans a la mainada com la igualtat, la llibertat, el respecte a la natura i al patrimoni. Per això es considera una mostra única de la lluita antifeixista i el catalanisme popular.

Vestit amb una granota d’obrer i la gorra frígia, aquest vailet sembla un milicià qualsevol, amb el puny esquerre alçat i duent una senyera a la mà dreta. Al conte es van narrant les escenes de la rereguarda del conflicte bèl·lic, i es van mostrant els valors republicans, a través d’onze relats independents. “És El més petit de tots, el fill de la revolució. Ha nascut com una guspira en la fornal on els nostres homes, tenaços i abnegats, forgen la gran obra humana i regeneradora de l’alliberació del nostre poble”, diu el primer capítol.

“El més petit de tots va néixer com la mascota de la revolució i, gràcies a la seva popularització, va acabar esdevenint un símbol. Aquesta va ser una de les accions més creatives que va desenvolupar l’òrgan de propaganda i més representatives del seu esperit innovador”, explica la periodista Ester Boquera, autora d’una tesi doctoral sobre el Comissariat de Propaganda.

Amb motiu del 130è aniversari del naixement de Lola Anglada i Sarriera, l’Ajuntament de Barcelona i Libros del Zorro Rojo recuperen aquesta obra en una edició fidel a l’original que inclou dos assajos, un sobre Anglada i l’altre sobre la literatura infantil i juvenil durant la II República. Però, qui va ser Lola Anglada? Doncs nascuda a Barcelona el 1892, va ser la primera dona que es va guanyar la vida amb la il·lustració a Catalunya, i va enfocar la seva obra al públic infantil, com a dibuixant i escriptora de contes i novel·les. Se la considera una de les escriptores més rellevants de l’etapa de la preguerra. El 1914 va escriure, il·lustrar i editar el seu primer conte, Floriana. Poc després, va començar a col·laborar amb mitjans de comunicació com Diario de Barcelona o En Patufet, i fins i tot va crear un setmanari per a nenes, La Nuri. A banda, va il·lustrar obres d’Oscar Wilde, Charles Perrault i Lewis Carroll, entre d’altres.

El compromís polític la va dur a militar a la Unió Catalanista, a la UGT i al Sindicat de Dibuixants Professionals. Quan va descartar la via de l’exili es va instal·lar a la casa pairal a Tiana, i al ser una dona independent se la titllava de “roja separatista” i “pecadora”. Al llarg de la seva trajectòria va rebre nombroses distincions com la Medalla al Mèrit Cultural de la Diputació de Barcelona (1975), la Medalla del Foment de les Arts Decoratives (1980) i la Creu de Sant Jordi (1981). Lola Anglada va morir a Tiana el 1984, mantenint ferms els valors que la van empènyer a escriure El més petit de tots.

Amics

Per Emma Bosch, Faristol.

Amics, publicat el 2011 amb el títol original de Der große Hund (‘El gos gran’), ja va ser publicat en castellà, amb el títol Amigos, el 2015. Ara l’editorial el «tradueix» al català.

Aquest còmic sense paraules explica de forma amable i tendra l’inici d’una amistat. El guió d’Andrea Hengsen és ben senzill: un gos, atent a les necessitats d’un nen que té por de fer el camí tot sol a l’escola (ha de travessar un túnel i passar per davant d’un gos ferotge i d’un home malcarat endropit en un banc), es guanyarà la seva confiança fins a convertir-se en grans amics. Quan arriba el dia en què és el gos qui necessita ajuda, el nen serà capaç de donar-li un cop de mà.

Amb un dibuix senzill i expressiu, Béatrice Rodriguez juga molt bé amb les mides i la composició de les vinyetes utilitzant aquests recursos al servei del missatge, ja sigui per situar els personatges en els escenaris –amb més o menys detall segons sigui necessari–, o per centrar-se en les accions. Tot i la senzillesa dels dibuixos, els personatges són ben eloqüents i els joves lectors podran llegir perfectament la seva mímica facial i l’expressió corporal i identificar ràpidament què pensen, què senten i, fins i tot, què diuen.

Teresa Duran, a les seves classes, ens feia notar amb exemples de Jutta Bauer que, tot i que el vocabulari dels nens petits és molt limitat, no ho és el seu «vocabulari visual», que pot ser ben ric. A Amics, malgrat desconèixer paraules com «soledat», «angoixa», «espant», «por», «capficament», «desconfiança», «alleujament», «joia»…, els més menuts seran capaços de reconèixer visualment aquest ampli catàleg d’emocions gràcies a la bona feina de Rodriguez.

En definitiva, un llibre amable, afable i cordial sobre l’amistat, ideal perquè els infants s’iniciïn en el llenguatge del còmic.

Dents de cocodril

Per Pep Molist, Faristol.

És del tot evident que, en els nostres temps, el llibre infantil s’utilitza sovint per abordar hàbits, emocions, actituds… i oferir eines als adults propers als infants per entomar-les. En la seva elaboració, sovint hi ha qui oblida i deixa enrere la literatura, i acaba bastint un tractat, un manual o una eina frugal sobre el tema. No és el cas, però, d’aquests autors japonesos –l’escriptor Shoichi Nejime i l’il·lustrador Shinya Komatsu–, que amb la seva creació Dents de cocodril ens ofereixen una història original, fantàstica i literària que tracta la higiene dental. Una obra que els autors podríem adoptar com a llibre de capçalera a l’hora d’encarar-nos a l’objectiu o encàrrec de tractar un tema d’aquest tipus.

Nejime i Komatsu ens presenten un petit heroi que cada nit ha de raspallar les dents d’un cocodril gegant que viu sota de casa seva. La història relata com una nit, pas a pas i de forma molt acurada i meticulosa, porta a terme aquesta rutina. No hi ha portada, la història va al gra, comença i acaba amb una pàgina sense text, on la imatge situa al detall el personatge en el moment del dia i l’espai de casa seva. Tot el nucli de la història narra aquesta aventura diària, amb tots els elements, moviments i perills que comporta una tasca tan complicada. El diàleg i el joc entre el text i la il·lustració és variat i precís, i a cada pàgina es té la sensació que no hi ha cap element sobrer. Això sí, hi ha moltes picades d’ullet al lector, que, de ben segur, pateix per la sort i la integritat d’un protagonista que, amb tan poc espai, acabem sentint tan proper que fins i tot acabem apreciant-lo.

Dents de cocodril és un llibre àlbum per mirar, tornar a mirar i, a estones, somriure, en solitari o, especialment, en companyia.

El quiosc

Per Clara Berenguer Revert, Faristol 

Anete Melece treballava com a creativa en una agència de publicitat. Després de molts anys d’estabilitat laboral, va decidir que havia arribat el moment de fer alguna altra cosa, d’arriscar i començar de nou. És així com va renunciar a la feina per centrar-se en un màster d’animació i il·lustració. El treball final d’aquest va ser The Kiosk (Virage Film, 2013), un curtmetratge guardonat amb nombrosos premis i del qual ara neix aquest àlbum.

Publicat originalment en letó, i traduït al català per Francesc Massana, El quiosc és un retrat amable d’Olga, una dona literalment atrapada al seu lloc de treball que dia rere dia tracta de vèncer la monotonia vital envoltada de dolços, revistes i periòdics i també dels seus clients; una dona que saluda amb cura i sap exactament allò que cadascú necessita. Als vespres, quan plega, però, Olga sempre està cansada, sobretot de no poder sortir del quiosc; per això, llegeix sobre indrets llunyans i mars perduts fins que, de sobte, un fet inesperat ho capgirarà tot.

Les il·lustracions de Melece, amb una tècnica mixta que combina pintura acrílica i llapis, tan acolorides i expressives, conviden a l’optimisme, a fer d’un inconvenient una oportunitat. Amb tot, que no us enganyi l’eufòria del missatge, perquè aquest no és un àlbum d’autoajuda. El quiosc és una publicació que encisa. Una edició que té cura de tots els detalls, amb una coberta amb un enginyós encuny que obri una finestra cap a un petit racó del món habitat per un personatge ben peculiar i altres secundaris que també ho són. Una narració ben tramada, que sorprèn i emociona, i unes imatges que enganxen, tant pel que conten com per com ho conten. Un àlbum, en definitiva, per passejar-s’hi, tot i les dimensions reduïdes d’aquest cubicle.

Aquest llibre és de GOSSOS

Per Teresa Duran Armengol, Faristol 

Si s’observen atentament les guardes d’aquest àlbum il·lustrat a dues tintes, ja es pot remarcar que enmig de tants gossos hi ha una bestiola que hi desentona, de llargues orelles, cua curta i arrodonida, amb samarreta de ratlles. En girar full i mirar la portadella ja es podrà llegir que també els gossos es pregunten què hi fa un conill a la coberta. Però a la pàgina següent el suposat conill afirma que és un ca i que, com a tal, té tant dret a jugar amb aquella colla de gossos com a assegurar que és ben bé com la resta.

És un malentès? És un joc dels disbarats? És un al·legat antiracista? O és, senzillament, un bon àlbum per fer riure una estoneta els lectors i lectores que el tindran entre mans? De fet, a ells els pertocarà decidir què és el ninot de la portada: gos o conill?

Perquè repte rere repte, prova rere prova, la bestiola en qüestió s’haurà d’esforçar molt perquè els seus oponents (i val a dir que no s’assemblen gens entre si) l’acceptin com un més de la colla.

Tant el text, concís i ple de frases interrogatives, com el dibuix, de traç espontani i gruixut, tenen la seva gràcia, i la parella d’autors canadencs saben treure profit d’una anècdota mínima per obtenir un llibre força interessant a partir de l’axioma aquell que diu que «les aparences enganyen».

Serafina. L’aniversari 

Per Emma Bosch, Faristol 

Serafina. L’aniversari és un preciós àlbum coral sense paraules per als més petits. El llibre té totes les característiques d’aquesta modalitat d’àlbums: les pàgines són de cartró, és de grans dimensions i està farcit de personatges (per això l’etiqueta «coral»). A la coberta posterior té l’habitual resum que contextualitza la història i encapçala un catàleg dels personatges més destacables (amb els seus noms a sota per poder anomenar-los), i també hi apareixen alguns objectes que s’hauran de trobar en les pàgines a manera de llibre-joc. Aquestes són estratègies que els autors utilitzen perquè el lector rellegeixi l’obra i així, en cada relectura, vagi descobrint les diferents subtrames.

El fil narratiu explica com transcorre el dia de l’aniversari de la Serafina des que ella i els seus amics es desperten, es fan la toaleta, esmorzen i preparen la festa de celebració tot cuinant i decorant l’espai, fins a l’hora d’acomiadar els convidats, després d’haver menjat, ballat i jugat a la sala d’estar i al jardí. D’aquesta manera es poden veure totes les estances d’aquesta casa plena de vida i color, una casa on regna l’harmonia i la joia de viure en llibertat.

Albertine ja havia publicat un àlbum coral junt amb el seu company Germano Zullo al 2008, A la playa! (Anaya, 2009), on una mare busca desesperadament la seva filla en una platja abarrotada. Amb Serafina. L’aniversari, l’autora introdueix el petit infant en un món de fantasia quotidiana o de quotidianitat fantàstica on conviuen éssers ben diversos i on es poden reconèixer els trets propis d’aquesta il·lustradora en la caracterització dels personatges, el disseny d’estampats, la vegetació floral…

Serafina. L’aniversari és ideal per iniciar l’infant en l’escala de títols que conformen l’univers d’aquesta reconeguda autora –guanyadora l’any 2020 del Premi Hans Christian Andersen–, que, amb el seu estil personal i ple d’humor, transmet missatges ben profunds, que el poden acompanyar fins a l’edat adulta: La playa (Anaya), Marta vuelve a casa (Siruela) Dadá (Ekaré), Els ocells (Libros del Zorro Rojo), El presidente del mundo (La Marca), Los rascacielos (Libros del Zorro Rojo), La rumeur de Venise (La Joie de lire), Circus (A pas de loups), Bimbi (Limonero), Disfraces (Libros del Zorro Rojo), Mi pequeño (Limonero)…