Parlo com el riu
Parlo com el riu
Per Sergi Portela, Faristol
Parlo com el riu és llum, un llibre que ens descobreix una història plena de sensacions no amb la voluntat de trobar un mètode màgic per resoldre un problema o una didàctica exemplar com la que molts adults malauradament encara volen atribuir a la literatura amb què els infants ja es poden sentir interpel·lats. Aquest llibre és una experiència plàstica que empra la paraula, la pintura i el suport físic del llibre; la seva gran arma és la seqüenciació que s’obre camí quan passem la pàgina.
Parlo com el riu recull l’experiència d’un infant davant el seu tartamudeig, que li provoca un bloqueig físic i mental. Cada dia és un repte, perquè emetre sons articulats se li converteix en una càrrega personal que li dificulta encaixar al món. El llibre ens parla de l’acceptació individual i també de la societat que formem, perquè no ens imaginem com és d’important la nostra actitud davant una realitat com aquesta, que afecta moltes persones i que és tan normal com la vida mateixa.
I tota aquesta idea la transmet el poeta Jordan Scott, amb la traducció d’Antoni Garcia Llorca, que fa que el text flueixi de manera poètica. Les paraules no estan de més, sinó que multipliquen sensacions, i com gotes d’aigua formen un text sinuós que es fa dolç en la lectura fins i tot quan ens trobem davant dels moments amargs. El text arriba sense semblar artificial, ens trobem davant la declaració sincera de l’escriptor de la seva vivència personal.
I què dir de les il·lustracions de Sydney Smith? Ja ens va meravellar en un altre llibre publicat per aquesta editorial, Perdut a la ciutat, una obra mestra. Smith opta per una il·lustració molt pictòrica on les aiguades de les aquarel·les potencien el missatge i el camí sensorial del protagonista. Ens trobem davant d’imatges orgàniques i de pinzellada lliure on es prescindeix de la línia per mostrar les formes mitjançant la llum. Els colors responen a l’arbitrarietat i rebel·lia de l’aquarel·la, i ens acosten a l’ànim difuminat del protagonista. Les fesomies i els rostres no estan definits, i ens podem veure reflectits nosaltres mateixos en els personatges que envolten el protagonista i que potser no el comprenen. I quedem encegats per la llum, la llum del sol al riu, que ens connecta amb els moments de solitud, i quasi d’existencialisme davant la vida, que segur que hem viscut totes i tots en algun moment en major o menor grau.
El llibre ens mostra que en l’àlbum hi ha altres maneres de representar. També, i potser, ens trencarà alguns estereotips davant d’una maquetació atípica.
No deixeu de gaudir-lo.