Ser o no ser… una poma
Per Àngel Burgas, Llibres al replà, 2019.

Ressenyem dos llibres molt interessants i, en aparença (només en aparença) molt diferents. Dos autors estrangers, un alemany i un japonès. Tots dos apareixen ara en català en dues editorials que fan l’esforç de publicar en català (doble bravo!); el text del primer data de 1969; el del segon de 2013.

Em va encantar llegir-los, de casualitat, un darrere l’altre. Em va agradar molt Cosa de nens (i vaig dir-me: “el ressenyo al Replà”) i a continuació Ser o no ser… una poma em va sorprendre també i vaig decidir, com avançava, que tot i ser tan diferents, hi havia quelcom que els relacionava. I això és el que provaré de desenvolupar en aquest post.

[…]

L’àlbum de Yoshitake parteix d’una premissa surrealista: I si allò que tenim al davant no és el que sembla? Només cal recordar Magritte i el seu famós quadre “Ceci n’est pas une pipe”: no, allò que hi ha pintat a la tela no és una pipa, sinó la representació d’una pipa. Realitat i ficció. Ús del llenguatge. Podem començar a relacionar-ho amb Bichsel.

El nen arriba a casa i veu una poma. I si no fos una poma? Aleshores pel cap del nen passen totes les coses que, d’alguna manera, l’interessen o afecten la seva vida. És com un joc, sí, però alhora resulta un exercici de psicologia molt interessant. Només per allò que el protagonista va imaginant que podria ser la poma, entenem que li agrada la tecnologia, l’arquitectura, les pel·licules de ciència ficció o la història. També sabem que li agradaria tenir germans, que no sempre diu la veritat, que li fan por els monstres o que se sap diferent a la majoria. De manera molt lúdica i senzilla, l’autor fa un anàlisi de la infantesa força exhaustiu. El seu dibuix és eficaç de tan senzill. Juga pràcticament només amb el vermell, el groc i el marró, i se serveix de tècniques de còmic, de dibuix científic o de disseny de prospectes.

La poma de l’inici es converteix en tot allò que us podeu imaginar, perquè la imaginació del nen és inabastable, tot i que està lligada al seu limitat imaginari vivencial. L’objecte sempre té la forma inequívoca de la poma, però aquell nen la fa personatge de ficció i li atorga un poder fascinant.

Tornem a Bichsel. Tornem a la capacitat infinita que té el llenguatge de capgirar el mon i les coses, de donar-los volada quan no ens limitem només a entendre el sentit literal i pragmàtic, sinó la capacitat suggeridora de la ficció, de la imaginació o del somni. Totes dues propostes, ara que hi penso, són ideals per treballar allò que s’anomena “projectes” que ha endegat l’educació del futur: d’una situació concreta, real o absurda, el lector en traurà un munt de continguts, emocions, aprenentatges i conseqüències.

Donaré un pas més: seria fantàstic que la poma de Yoshitake aparegués a l’inici d’un relat de Bichsel i que el protagonista es preguntés: “Però… i si no és una poma?”.

–

Aconsegueix el teu exemplar de Ser o no ser… una poma aquí.